Armari
Autor
Antoni Tàpies
Títol
Armari
Data
1973
Tècnica
Objecte-tapis
Dimensions
231 x 201 x 156 cm
Número de registre
146
Comentari de l'obra
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, alhora que intensificava el seu compromís polític, Tàpies accentuava el treball amb objectes, i les seves obres semblava que sortien dels límits del quadre. Sens dubte, aquest interès renovat de Tàpies per l’objecte va coincidir amb els esforços de l’art povera a Europa i dels postminimalistes als Estats Units. Tanmateix, i malgrat que els nous rumbs artístics van poder servir-li d’incentiu, no hem d’oblidar que Tàpies ja s’havia endinsat en el món objectual des dels inicis de les pintures matèriques (Porta metàl·lica i violí) i abans i tot, i que és des d’aquesta perspectiva que els objectes dels anys seixanta i setanta han de ser analitzats.
Si Tàpies va utilitzar, com en el cas dels artistes povera, objectes antiindustrials, comuns i efímers que adquirien un significat simbòlic derivat de la seva mateixa natura, aquests sempre són tractats i reorganitzats de manera que el primer que s’hi reconeix és, com en les seves pintures, la mà de l’artista. No és pas la presència física de l’objecte el que s’imposa immediatament a l’espectador, com s’esdevé en molts exemples de l’art minimalista, postminimalista o povera. Tàpies no ens mostra els objectes tal com són, sinó que els hi imprimeix el segell, els incorpora al llenguatge, els confereix una aura en el sentit exposat per Walter Benjamin. D’aquesta manera, les portes desplegades d’Armari (1973) presenten una A que al·ludeix al nom de l’artista. Igualment, la roba de l’interior es disposa d’una manera gestual que ens recorda més les pintures d’un Franz Kline que no els objectes d’un Michelangelo Pistoletto, per exemple. El llenguatge artístic de Tàpies parteix d’uns altres paràmetres: som davant d’una veritable cal·ligrafia, un expressionisme gestual en tres dimensions. L’objecte i l’espai en què aquest es troba no tenen una vida pròpia: per contra, actuen com a expressió directa de l’acció, de les emocions o les vivències de l’artista.
Extractes de Manuel J. Borja-Villel, "La col·lecció", Fundació Antoni Tàpies (Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1990).
